"Irène
Némirovsky era filla d'un banquer jueu ucraïnés, Léon Némirovsky. Va ser
educada per una institutriu francesa de manera que el francés va ser
pràcticament la seua llengua materna; sa mare no va mostrar molt interés per
Irène. També parlava rus, polonés, anglés, basc, finés i yiddish. Al desembre
de 1918, la família d'Irène va escapar de la revolució russa i va romandre un
any a Finlàndia. Al juliol de 1919, van arribar a França. Irène, de 16 anys, va
poder reprendre els seus estudis i va obtindre en 1926 la llicenciatura en
Lletres en la Sorbona. Als 18 anys va començar a escriure. En 1926, Irène
Némirovsky es va casar amb Michel Epstein, un enginyer transformat en banquer;
van tindre dos filles: Denise, en 1929 i Élisabeth, en 1937. La família Epstein
es va instal·lar a París. En 1929 va enviar la seua primer novel·la, David
Golder, a l'editorial Grasset. Tement el rebuig, no va incloure en el sobre ni
el seu nom ni la seua direcció. L'editor va haver de publicar un anunci en la
premsa per a poder co néixer l'autor d'aquella obra audaç" "El seu
editor, Bernard Grasset la va projectar llavors en els salons i mitjans
literaris. Esta novel·la va ser apreciada per escriptors tan diferents com
Joseph Kessel, que era jueu, o Robert Brasillach, que era antisemita. De la
seua novel·la es van fer en 1930 adaptacions per al teatre i el cine. En 1930,
El ball narra el difícil pas d'una adolescent a l'edat adulta. L'adaptació al
cine seria la revelació de Danielle Darrieux. Irène Némirovsky es va
transformar en una consellera literària, amiga de Joseph Kessel i Jean Cocteau.
Sent una escriptora en llengua francesa reconeguda i integrada en la societat
francesa, el govern francés, no obstant això, va rebutjar la seua petició de
nacionalització en 1938, en una actitud d'antisemitisme. Finalment, el 2 de
febrer de 1939, ella i tota la seua família es van convertir al catolicisme.
Víctimes de les lleis antisemites promulgades a l'octubre de 1940 pel govern de
Vichy, Michel no va poder treballar més en la banca i a Irène li van impedir
publicar. "Es van refugiar llavors en Issy-l'Évêque, on havien manat a les
seues filles en 1939 junt amb la família de la seua cuidadora infantil. Irène
es dedicaria a escriure encara que no podia publicar. Ella i el seu marit van
portar l'estrela groga. El 13 de juliol de 1942, Irene va ser arrestada per la
gendarmeria francesa i internada en el camp de Pithiviers; molt prompte seria
deportada a Auschwitz, on va morir de tifus el 17 d'agost de 1942. El mateix
dia de l'arrest, el seu marit va emprendre innumerables gestions per a
aconseguir el seu alliberament i finalment a l'octubre de 1942 va ser arrestat,
deportat a Auschwitz i al poc de temps d'arribar, assassinat en la cambra de
gas el 6 de novembre de 1942."
EL BALL
El nucli de la novel·la és, indubtablement, el conflicte entre mare i filla
present des de la primera línia, en ell orbita tot el relat i alhora alimenta i
explica les reaccions d’Antoinette, d’altra banda aquest conflicte permetrà
l’autora incorporar dos aspectes que també resulten importants a la novel·la:
en primer lloc la sàtira social, absolutament descarnada i que no es concentra
només en els nous rics (la família Kampf) si no que va més enllà i engloba tota
l’alta societat i la noblesa a través dels comentaris dels Srs. Kampf.
Instal·lats en un món d’aparences on el que importa són els luxes materials i
la posició social tots els protagonistes tenen un conflicte amb el que són i el
que volen ser, amb el que diuen i el que fan, així tot es sacrifica per la
posició i el reconeixement i s’oblida la franquesa, els sentiments i la
veritat. Aquest és l’entorn on s’educa Antoinette, l’adolescent protagonista
que ha de construir la seva identitat amb aquests materials tan defectuosos. I
aquesta construcció de la identitat és el segon aspecte important del relat. La
mare també es troba a la mateixa tessitura perquè ha ascendit socialment i tot
allò que era i tenia ja no li serveix, de tal manera que ha de reconstruir-se
amb els “valors” d’una nova classe social, això li provoca una angoixa constant
i un sentiment d’inferioritat que traspassa a la seva filla. L'actitud de la
mare, que enveja la joventut d'Antoinette perquè li fa evident la seva
maduresa, castra la feminitat de la filla. I encara que en el fons totes dues
volen el mateix no ho voldran pels mateixos motius: Antoinette somia un príncep
blau que li descobreixi un amor de novel·la (no oblidem que és una adolescent),
mentre que Rosine, la mare, busca un amant com un trofeu perquè la distregui i
la iguali a les dames de l’alta societat.
La
difícil relació entre mare i filla, generada en part per aquesta necessitat
d’aparentar i també per aquesta cerca de la identitat de les dues protagonistes
es veu reforçada per la resta dels personatges d’ El ball. El pare és
un motor d’acció que té com a funció principal aconseguir diners, es manté
allunyat del duo mare-filla i no veu el que succeeix al seu voltant massa
preocupat per encaixar en un món que no és el seu, amb l’agreujant que és jueu.
La institutriu anglesa és, segurament, el personatge més dolç i innocent, és la
única que està enamorada, i és el model d’Antoinette, la nena vol assemblar-se
a la institutriu més que no pas a la seva mare. És el contrapunt de la filla,
una mare a l’ombra que li ofereix més escalfor que no pas la pròpia mare fins
el punt que actua com a detonant de l’acció en el moment que Antoinette
descobreix que té una parella mentre que ella no anirà al ball. Per últim la
professora de piano és el mirall i alhora el complement de Rosine, la mare, una
dona fracassada i amargada que no ha prosperat socialment (ni tan sols s’ha
casat) i que desperta els fantasmes de la Sra. Kampf alhora que li és
necessària per retreure-li de manera cruel el seu èxit econòmic i, se suposa,
social.
En
aquest escenari el gest d’Antoinette és fins a cert punt comprensible ja que és
la conseqüència del tracte que rep per part de la seva mare, paradoxalment
aquest rampell infantil de llençar les cartes, aquest acte de rebel·lia primer
contra l’institutriu però després, i sobretot, contra la mare, serà el punt
d’inflexió per deixar enrere la infantesa i entrar a l’edat adulta amb tot el
que això comporta. Les possibilitats que Antoinette repeteixi el model que ha
vist en la seva mare són altes, i a l’última escena ens queden pocs dubtes que
això pot ser així: la hipocresia i falsedat amb que la filla consola la mare i
l’absència total de remordiments aclareixen al lector que Antoinette és un
petit monstre fruit d’una educació refinada en la forma però amb uns valors molt
allunyats de l’amor, la compassió i el respecte per les persones. No obstant,
la joventut d’Antoinette i el desig d’amor ens poden fer creure que pot haver
una esperança de salvació per a ella. Si arriba a assolir l’amor que tan
desitja podria produir-se una transformació en el seu ésser i endolcir els
models tan agres en que ha crescut. Els seus pares, que s’humilien mútuament,
ja no hi seran a temps, ni tampoc Mme. Isabelle, però l’amor encara pot salvar
la filla.
Les
esperances d’Antoinette vénen del seu interior i ha de ser l’amor la força que
l’empenyi, aquest personatge tindria per tant el benefici del dubte, és una
estrella ascendent: creixerà, embellirà, es refinarà,... mentre que les
esperances de la seva mare depenen de factors externs, la posició social
lligada als diners, és un personatge doncs irrecuperable que es converteix
d’odiós a llastimós i patètic, és una estrella que cau: envellirà sense
educació i no es recuperarà mai del fracàs social. En comptes d’estimar la seva
família els ha utilitzat: el marit perquè li doni diners i la filla com un
objecte que té institutriu anglesa i toca el piano per convencions socials, ara
ha d’entomar amb les conseqüències.
Per acabar el comentari aquí van alguns dels adjectius amb que els tertulians
han definit la novel·la: impactant, crua, cruel, bastant actual, freda,
universal, realista o concentrada. I la moralina final encara que tòpica
completament certa en aquest cas: els diners no fan la felicitat (i hi hauríem
d’afegir que tampoc no fan el reconeixement social)
